LES GUERRES DEL SEGLE XX:UNA VISIÓ SEGONS LES NOSTRES PROPIS NECESSITATS.
LES DUES GUERRES MUNDIALS
Al segle XX dues grans guerres originades en les tensions intereuropees assolaren tot el Món,un preu ben alt de milions de morts i innombrables desastres,sens dubte massa car per a permetre’n un altre de semblant en el futur.
La població dels Estats Units tendí a l’aïllacionisme durant gran part del s.XIX i principis del XX.Formada per gent de distintes procedències,la gran majoria d’Europa (descendents d’anglesos, neerlandesos, suecs, alemanys, francesos, irlandesos, italians, polonesos , russos, hispans, etc.) veieren com els descendents de llurs antics compatriotes, els qui deixaren marxar llurs pares d’Europa (perseguits per la intolerància religiosa,política,o per la fam i la misèria,generalment) s’embolicaven en sangonoses guerres imperialistes.L’actitud dels nord-americans,en principi,era: "Deixeu que es matin,ja se les arreglaran com podran".Però tot plegat,per als geoestrategs de la Casa Blanca,era massa perillós,comprometia negocis i també concepcions del món,i era permetre genocidis i massacres massa escandalosos.Calia fer-hi quelcom i a fons.Els Estats Units intervingueren en les dues Guerres Mundials,en part per la influència britànica dins la seva opinió publica (comunitat de premsa i d’organitzacions civicoreligioses,a causa de la comunitat d’idioma) i també per l’estil massa nacionalista i incalculable en les seves darreres conseqüències de l’ultramilitarisme pangermanista.
LA GUERRA FREDA: L’OTAN
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial,els Estats Units decidiren la creació de l’OTAN,no sols per a plantar cara a un perillós stalinisme enfortit i expansiu o per a tenir més poder i fer negocis sinó també,en gran part,per a evitar una nova guerra mundial originada en Europa (a la qual de nou es veiés arrossegat,amb un alt cost en vides i inversions).Talment,els Estats Units s’esdevingueren el senyor mestre de l’escola per a controlar uns alumnes entremaliats, tradicionalment disposats a degollar-se.i doncs,d’ara endavant,sota l’ombra del Gran Germà americà,culturalment i ètnicament composat per tots ells(anglosaxó i alemany,eslau i llatí,catòlic i protestant...),havien de ser beneïts discutint els problemes civilitzadament (o sia,amb transaccions econòmiques) abans de deixar pas a furors nacionals.Arnold Toynbee explica com,quan unes nacions són incapaces d’establir unes mínimes bases de convivència, veïnatge i cooperació,i es combaten a mort fins a l’esgotament,com Bizanci contra serbis i búlgars en l’Edat Mitjana,acaben havent menester,per a sobreviure,d’un Estat Universal que elles són incapaces de fornir-se,per ser mals arquitectes en geoestratègia.Aleshores,més tard o més d’hora,ve una nació des de fora a crear-lo,tot aprofitant la feblesa a què tanta guerra les ha dutes;en aquest cas l’Imperi otomà,el qual sotmeté totes tres.En el cas europeu ha estat l’Oncle Sam qui ha fornit l’estructura de l’OTAN per a posar-hi unes bases internament menys violentes per a la convivència intereuropea.Damnats a entendre’s sota el paraigües de l’OTAN,de rebot,sorgí la Unió Europea i,fins i tot,ara Europa vol la Unió econòmica,política i militar (per a les dues darreres les figues estan verdes,perquè unes nacions decadents com les europees és improbable que puguin reeixir en les àrees on tot just se centra llur decadència o on llur decadència ha matinat més:les àrees espiritual-religiosa i politicomilitar).
Estats Units,amb la fi de la Guerra Freda,també va abandonant bases militars.Les de França abans,1968,pel jacobinisme francés que entengué que la tutela nordamericana era un impediment per a la "grandeur de la France" (segons paraules de De Gaulle),per a controlar més directament Europa (amb una Alemanya vençuda i una Anglaterra molt a la baixa després de perdre quasi tot l’Imperi) i es revoltà en un intent d’encapçalar un nou napoleonisme encobert.Després,part de les de l’Estat espanyol,de les d’Alemanya i de les de Gran Bretanya,les de Filipines(1992), Panama (1999)...Dit sia de passada,també Japó,després de la seva desmesurada aventura militarista,és ara un país prou desmilitaritzat -i modern i pròsper en el context asiàtic.La manca de càrregues militars és,sens dubte,deixar respirar l’economia d’un país i deslliurar-lo de la formidable intervenció politico-econòmica del complex militar-industrial,sempre amb tendències feixistoides i tèrbols tripijocs.
Malgrat la Guerra Freda,el Macartisme,el protofeixisme de Reagan i la Guerra de les Galàxies del complexe militar-industrial, i les conxorxes de tota mena que sempre solen unir perillosament republicans,CIA i FBI en temes com el cop de Pinochet o el setge als sandinistes,o el suport a dictadures infectes com la de Franco,la del Xa o la indonèsia; l’imperialisme nord-americà és,mal que pesi i amb gran probabilitat,el mal menor en un context mundial d’una Europa decadent,inoperant políticament,injusta ètnicament,avesada a deixar podrir-se indifinadament els problemes nacionals,i tèrbolament afeccionada a les matances. I amb excessiva influència francesa.Per un costat,i per láltre,davant un marxisme suposadament humà i regenerador,però quasi sempre esdevingut stalinisme policíac i amplament rebutjat per la població civil pròpia,la qual,en definitiva, prefereix tenir cotxe i rentadora automàtica a agenollar-se davant les estàtues de 40 m. d’alçada del salvador marxista de la pàtria de torn,o sia,com també preferirira qualsevol marxista occidental.
EL TOMB PROGRESSISTA DE LA SOCIETAT NORDAMERICANA.
Bill Clinton ha estat el president més favorable i informat sobre nacions sens Estat,i el més sensible als genocidis patits per les petites nacions d’arreu,d’ençà Wilson,qui després de la Primera Gran Guerra donà suport a la creació de nous Estats esgallats dels vells Imperis (Austria-Hongria, Russia, Alemanya, Turquia): Polonia, estats bàltics, Finlàndia, Ucraïna, Txecoslovàquia, Hongria,i,fins i tot,Irlanda i Kurdistan. Clinton fou un alumne brillant,el número u de la seva promoció,molt ben informat sobre afers internacionals i producte de la revolució cultural viscuda per la joventut nordamericana arran la salvatge guerra del Vietnam.També ha estat un president d’allò més progressista,en un context nordamericà,quant a temes socials i culturals.El contrast amb certes mòmies republicanes és pales:front a un Nixon actualment descrit pels especialistes com a sanguinari paranoic (arrasà Vietnam amb napalm i armament biològic) o un Reagan dement senil i protofeixista en mans del complexe militar-industrial.
Sembla esperançador que Al Gore,el vicepresident d’en Clinton,porti avantatge sobre Bush Junior,el candidat republicà,un fill de papà perfectament ignorant i inepte en molts temes,que queda contínuament en ridícul.
El tomb cap a un relatiu centre progressista de la societat nordamericana és en part fruit dels continus escàndols i desprestigi,sovint a posteriori,de molts personatges vinculats al tradicionalisme republicà (la CIA,la dreta integrista religiosa,els passats presidents republicans,etc.) i a la dissolució de la família tradicional nordamericana,on els divorciats i mares fadrines represenmten vora el 70% de la població i on una família unida com la d’en Homer Simpson és mes aviat l’excepció.
LA INCAPACITAT POLÍTICA,HISTÒRICA I GEOESTRATÈGICA DE L’ESQUERRA CATALANA.
Tot plegat,el que acab d’exposar es prou senzill i evident.Tanmateix,l’esquerra catalana,a deu anys del final de la Guerra Freda,encara es troba en gran part amb el disc ratllat de l’antiamericanisme visceral,com si França i Espanya no ens estiguessin eliminant com a poble,com si els dits "comunismes" haguessin estat paradisiacs,en fi,com si no tinguèssim millor feina que anar a ajudar els criolls hispans (que quasi sempre voten partits de dreta i estossinen llur població indígena d’infeliços amerindis) en una croada per deslliurar-los de l’Oncle Sam.
No,PUA; no,Maulets; no,Iniciativa per Catalunya; no,PCPE; no,PCPV; no,Verds;no, ONGs; no, catòlics progres...Estats Units no és cap enemic per se ni ad aeternum; i,per suposat,res a combatre prioritàriament.Ni molt menys és assenyat criticar-lo en tot el que fa(com s'esdevingué en Kòsova front al genocidi serbi i la inoperant passivitat europea),car,sovint,fa el mal menor i els altres el mal major.
El que els catalans hem de fer,en primer lloc,es tenir d’una vegada els collons de voler sobreviure nosaltres mateixos,després del gran cop de la derrota del 39 i del franquisme i del postfranquisme,i no amagar el cap com l’estruç,acovardits com a rates de claveguera i ajuntant-nos en el furgó de cua a les dèries de bestials imperialistes fracassats (els nostres innobles veïns hispanistes i llurs tradicionals manies antianglosaxones i antiprotestants).Els esquerrans espanyols solen ser una mena d’"hidalgos" iconograficament proletaritzats, ben sovint ferotgement espanyolistes (com Anguita o Antonio Gala,o Felipe Gonzalez o Rodríguez Ibarra) i ens volen usar de carn de canó de llurs estúpids somnis de grandeses,en aventures polítiques tan destarifades com la dels cercadors de tresors i matadors d’indis a les Amèriques(quan no trobaven tresors,assassinaven indígenes). Enviem-los a pondre amb totes llurs mòmies,tot d’una,i atrevim-vos a pensar una mica catalanament, no pas en clau progre més o menys a l’espanyola com ells han fet sempre que pensem (amb intimidacions,demagògies i pel nostre complex d’inferioritat sota l’esclavatge francoespanyol).Ni Carles Marx ni Carles d’Austria ens treuran les castanyes del foc,però no ens embarquem en les cagades megalomaníaques d’aquests criolls "esquerrans".O encara no som certs que allò més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres?.Tan ingenus som?Tant poca memòria?.Quantes dissorts hem de menester per a tenir-ho clar del tot?Mil més?Un millard,un milió?.Massa,com per a no oblidar-les mentre van succeïnt-ne més al llarg dels anys,sols els bons historiadors se'n recordarien!.
Amb ellos,sien blaus o vermells,no anem enlloc més que a l’extinció com a poble,a les nostres particulars cambres de gas.
Breu: Despavil!.
--------------------------------------------------